Temps de lleure

Podríem dir que som descendents culturals, en molt bona part, dels romans. En això hi podríem estar tots més o menys d’acord. Ara bé, s’ha de reconèixer una cosa: els paios s’ho sabien muntar bé. Eren una cultura centrada primer en el lleure i després en el deure. No sóc historiador, o sigui que millor que no parli més de temes culturals de la Roma clàssica perquè l’acabaria espifiant, però m’he fixat en un detallet lingüístic que ens demostra una mica això que acabo de dir.

Diu que els romans acostumaven a fer els negocis més importants a la sauna —jo ho he sentit molts cops, això—, ara diu que els negocis es fan a la llotja dels estadis de futbol; en realitat no hem canviat gaire.

Bé, on volia anar a parar? Hi ha una parella de paraules que em tenen captivat: oci i negoci. Si ens hi fixem, veiem que són molt semblants. Si furguem una mica, veiem que provenen del mateix lloc. Totes dues vénen de la paraula OTIUM, la qual significava, en llatí, ‘oci’ o ‘lleure’. La gràcia és que en llatí també existia la paraula NEGOTIUM, de la qual, com ja haureu deduït, prové la paraula negoci.

Ara bé, la gràcia de tot plegat és la següent. NEGOTIUM és una paraula formada per OTIUM i la partícula NEC al davant, la qual significava ‘negació de’. Sintàcticament aquesta informació no té cap interès, però trobo que sí que en té en el camp de la lingüística antropològica; ens explica una mica com eren i com pensaven els romans, els nostres avantpassats.

Aviam, per acabar-ho d’entendre, el que em sembla digne de menció és el fet que la paraula de base per formar oci i negoci surti de la paraula que significava ‘oci’. D’això se n’extreu que l’activitat principal és l’oci, el temps lliure, el passar-ho bé; després ja trobarem temps —si escau— per al negoci.

En realitat té molt de sentit que aquests dos conceptes —contraposats— siguin un la negació de l’altre. El que sorprèn —és significatiu— és que el principal sigui l’oci. No sé per què però em temo que en moltes altres llengües és al contrari.

O sigui que ja sabeu perquè els mediterranis no tenim la mateixa fama de treballadors que els europeus del nord, perquè des de la cultura romana ja ens ve inculcat que el primer és l’oci i després ve el negoci.

És curiós.  

Això és insuportable!

Collons, acabo de descobrir una cosa que m’ha deixat parat: resulta que el verb arrepenjar-se no és normatiu; en català estàndard hem de dir repenjar-se. Primera notícia, no m’ho esperava pas, no. Molts pensareu que, per ser filòleg, sóc una mica curt, però els que sigueu del Penedès m’entendreu.

La sorpresa ha estat majúscula quan he buscat la paraula al diccionari (DIEC 2), per a aquest article, —necessitava saber-ne el significat amb exactitud— i he vist que no existia. Segona opció: no pot ser que s’escrigui amb a —arrapenjar-se. Evidentment, no (ho he buscat per si de cas). Tercera opció: cling! llumeta encesa! És que deu ser repenjar-se. Efectivament! Quarta opció: ho buscaré a tot arreu de les dues maneres: enciclopèdia, optimot, termcat. En cap d’aquests llocs no hi he trobat arrepenjar(-se), però sí repenjar(-se). Cinquena opció: aquesta és la bona i me la deixo per al final, mirarem per si de cas el Diccionari català-valencià-balear. Eureka! Arrepenjar et remet a repenjar, on t’especifica que aquest verb es pronuncia arrepenjar al Camp de Tarragona —evidentment és un fenomen que arriba al Penedès.

Veus, sempre és bon moment per aprendre coses. Ara ja sé que arrepenjar-se no és normatiu, però ho seguiré dient amb tota la tranquil·litat del món, excepte quan hagi de parlar en català estàndard formal —tampoc no crec que sigui una paraula que es faci servir gaire en contextos formals.

Però bé, això només és una «breu» introducció. I em direu, tot això, doncs, a sant de què és? Paciència, senyors, paciència, ara ve el tema.

L’article d’avui vol aclarir l’espai que ocupen tres expressions sovint mal emprades en català: donar suport, recolzar(-se), repenjar(-se). I tot per la paraula apoyar provinent del castellà —maleït sia! comença a tocar els pebrots, ja!

En realitat no és gens difícil distingir les tres paraules perquè ocupen un espai conceptual molt concret i diferenciat, però esclar, com que en castellà tot és apoyar, costa més.

Donar suport és «moral» o intel·lectual, no és físic. Per exemple «Et dono tot el meu suport perquè sé que tens raó».

Recolzar és físic. Significa que fas servir una plataforma per aguantar una part del cos. «Quan estudio recolzo els braços en l’escriptori».

Repenjar és anar una mica més enllà que recolzar, és posar el teu pes en una plataforma perquè t’aguanti. «El paio es repenjava a la paret tot fumant, es creia un dolent de peli barata», o «S’hi van repenjar tanta estona que es va trencar». És curiós, però, perquè aquest verb també té un sentit figurat que reprèn el concepte no físic de donar suport, però en aquest cas té connotacions negatives. Repenjar-se en algú és deixar que l’altra persona ho solucioni tot per tu: «S’hi repenjaven tant que al final se’n va cansar i els va fotre fora de casa».

De fet, recolzar també té un significat figurat. Recolzar-se en algú és deixar que l'altra persona t'ajudi: «Es recolzaven sovint en el germà gran per a tots els temes administratius».

Així doncs, aquestes frases les hauríem de traduir així:

-         Yo te apoyo, creo en ti → Jo et dono (el meu) suport, crec en tu

-         Apoyé los brazos en la butaca → Vaig recolzar els braços en la butaca

-         No apoyar-se en el cristal → No us repengeu al vidre

També és veritat que hi ha gent que diu apoyar quan parla català i es queda tan ample. Potser ho fan per no equivocar-se.

PS:

«Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya».

↓

«Donaré suport a la reforma de l’Estatut de Catalunya que aprovi el Parlament de Catalunya». 

Afeblint la llengua

Què passa amb els pronoms febles?  Tot el sant dia estem sentint que el pronom feble s’està morint —fins i tot hi ha una pintada als lavabos de la facultat de Filologia Catalana de la UB en què es pot llegir la sagrada frase «El pronom feble és mort» (planta 0 de l’edifici Josep Carner, lavabo de nois, porta esquerra, per dintre), bé, almenys fa un parell d’anys encara hi era.

En realitat no s’està morint el pronom feble com a concepte eteri, com a significat ideal, però sí que hi ha algun dels pronoms febles que està desapareixent a marxes forçades.

Els més avesats a aquests assumptes ja sabeu de quins dos pobres desgraciats parlo: el en i el hi. Pobrets. Si fos creient resaria un parenostre cada dia abans d’anar a dormir per salvar-los —dissabte millor que no.

Posarem alguns exemples per demostrar la gravetat de la situació —riu-te’n, de l’efecte 2000.

Així és com parlàvem fa 20 anys a l’escola al meu estimat poble, Sant Quintí de Mediona:

-         Això no s’hi val!

-         Si home, jo no m’hi vull posar (de porter)!

-         I com s’hi juga?

-         Vés-hi tu!

-         Saps? Ahir vaig anar al zoo! / Ha! Jo hi vaig cada dia! (penseu que teníem 6 anys)

-         Tinc 20 caniques/ Doncs jo en tinc 100!

-         No en vull, d’això!

-         N’hi ha dos!

-         Jo en vaig veure més!

-         En tinc 6.

Així és com parlen avui dia els nens de 6 anys a l’escola de Sant Quintí de Mediona:

-         Això no es val!

-         Si home, jo no em vull posar (de porter)!

-         I com es juga?

-         Vés tu!

-         Saps? Ahir vaig anar al zoo! / Ha! Jo vaig cada dia!

-         Tinc 20 caniques/ Doncs jo tinc 100!

-         No vull, d’això!

-         Hi ha dos!

-         Jo vaig veure més!

-         Tinc 6.

Collons, quin mal, no? Això fa de molt mal sentir. Empassem saliva i intentem de continuar vivint —si és que encara podem.

D’acord, us he enganyat, no és generalitzat. Encara se sent molt, el pronom feble, a Sant Quintí, però al ritme que anem, no trigarà gaires anys a desaparèixer. És que, esclar, si els pares no el fan servir i a l’escola el pronom feble és minoritari, els nens l’aniran perdent i ja no el transmetran quan siguin pares.

Per poder mantenir viu el pronom feble cal que ens mantinguem ferms, que el fem servir i que, sobretot, els que el tenim interioritzat no el perdem. Perdre’l és molt senzill, però que el guanyi algú que no el «porta de casa», és molt més complicat i vol esforç. Ara bé, tenim una cosa a favor: el pronom feble s’enganxa. Si tu no el dius i convius amb una persona que sí que el diu, a la llarga el dirà —potser no al 100 %—; però ALERTA, també pot passar a l’inrevés, el pots perdre per conviure amb una persona que no el diu. Per això cal que ens hi fixem.

Perquè, senyors, crec que hem de començar a assumir una cosa: parlar català significa més que traduir del castellà paraula per paraula. Sé que sóc pesat amb aquest tema, però és que està passant així, i cal que en siguem conscients.

PS: Haureu notat que sembla que me’n foti. En realitat és un tema molt preocupant, però, com diu aquell paio de l’APM?, «val més agafar-s’ho en conya».

Afanya’t, collons! Aquestes patates no es colliran pas soles!

Coneixeu la paraula cuitar? Us sona? Segurament que a molts sí, no?

Per què dic això? M’explicaré. Fa unes setmanes vaig començar a llegir un llibre; sempre en tinc algun entre mans. Aquest llibre està escrit en un català força peculiar —bé, siguem francs, és una traducció—, és dels anys 80. Què li passa? Doncs que fa unes coses avui en dia inconcebibles: barreja unes expressions completament en desús o molt cultes amb expressions clamorosament incorrectes. No el critico. Eren temps molt delicats i complicats per a la llengua catalana i hi havia molt bona voluntat però una tradició feble.

En realitat això no tindria cap mena d’interès si no fos perquè gràcies a aquest llibre ha despertat en mi la meravellosa paraula de què us parlo: cuitar. Hi surt molt sovint.

Cuitar significa ‘afanyar-se’ o ‘fer afanyar algú o alguna casa’. En castellà en diuen apresurarse o apresurar.

Em penso que en aquest cas ni els més grans no n’han viscut un ús corrent —almenys per aquí al Penedès, que jo sàpiga. Això significa que estem davant d’una paraula en desús que ha «mort» per causes naturals, sense influència de les llengües invasores. Almenys això penso i vull pensar. Podríem considerar-ho trist, però és llei de vida i no ens hi hem de fer mala sang; les paraules també neixen, es transformen i moren, i que intentéssim de ressuscitar-la seria contraproduent per a la llengua. No em mal interpreteu, no estic contradient l’argument de l’article http://l-endema.blogspot.com.es/2013/10/gaudir-o-disfrutar.html en què deia que seria millor fer renéixer la paraula pròpia en desús per fer desaparèixer el castellanisme. Hi ha dues grans diferències: en l’altre cas, la paraula pròpia no és pas morta, és molt viva en molts parlants; en l’altre cas, la paraula en desús s’ha substituït per una paraula estrangera, en aquest cas no —afanyar-se.

De totes maneres, la llengua no és tan cruel i ens ha deixat un petit regalet —de fet dos, o millor dit, tres— en forma de fòssils lingüístics —expressions fossilitzades de molt antic que arriben als nostres dies amb la mateixa forma que segles enrere. Són les dues expressions paral·leles a corre-cuita i a cuita-corrents que segur que sí que heu sentit més d’una vegada; i també el nom del joc popular cuit i amagar —també fet i amagar.

De vegades està bé repescar alguna paraula oblidada que havien fet servir els nostres avantpassats molt abans que nosaltres nasquéssim per recordar-la encara que sigui només durant uns segons. És bonic pensar que potser fa 500 anys hi havia dues persones al mateix lloc on ets tu ara i que van dir:

-         Cuita, collons! Aquestes patates no es colliran pas soles!

Ja som 10 milions!

Aquests dies estem sentint tots molt la gran xifra! Diu que ja som 10 milions de persones que sabem parlar català. Visca, visca, som els millors! Ara que ja hem decidit que els catalans som refotudament inigualables i que la nostra llengua és la llengua més bella de totes les llengües que es fan i es desfan, ja podem parlar d’altres coses.

Ep! Un moment! No marxeu. Ara que ja ha passat l’eufòria per la súper xifra, cal que ens parem a pensar-hi una mica. Dic jo, de què serveix una llengua que saben parlar 1.000 milions de persones si la gent no la fa servir? D’entrada direu, de ben poc. Em penso que els més vius ja us haureu adonat d’on vull anar a parar... Doncs imagina’t una llengua que saben parlar 10 milions de persones, i no la fan servir. Entenc que encara serveix de menys, no?

Ara direu: no! nosaltres sí que la fem servir! Bé, no ho nego, però... amb qui? La majoria dels catalanoparlants només parlem en català amb la gent que sabem que també són catalanoparlants; la qual cosa fa que la llengua quedi de mica en mica arraconada al cantó de les coses genuïnes, tradicionals, boniques i folklòriques...

De totes maneres, avui volia fer una reflexió molt concreta. Ja reprendrem el tema de l’ús general del català un altre moment. Ara us vull explicar una situació molt gràfica que s’està reproduint en algunes zones del país.

Som-hi. La Bartomeva i l’Hermenegild són una parella jove de Barcelona. Es van conèixer, com tants altres joves, a la discoteca. A casa, tots dos parlen català amb els pares però a l’institut van adoptar el castellà com a llengua d’ús social, perquè és la que tothom parlava. A la discoteca es van conèixer parlant en castellà i esclar, ara diuen que els és impossible de canviar la llengua perquè clar, tota la vida ho han fet així i bla bla bla... Dic jo: i com collons volien conèixe’s en català si no el parlaven amb ningú? Bé, seguim. Ara la parella tindrà un fill, i han decidit que li parlaran en català —perquè és el millor per al futur de la criatura, perquè és la seva llengua materna, per tot de raons. Aquesta criatura tindrà el català com a llengua materna, cosa que està molt bé per al futur de la llengua —el dia que el català no passi de pares/mares a fills és quan desapareixerà definitivament. Però aquesta criatura, quan arribi a l’institut haurà après que el català és la llengua que es parla amb la família, però que a fora de la família normalment no serveix —és el que fan els pares. Crearà la seva colla en castellà i coneixerà la seva parella en castellà. Parlarà als fills en català, però el castellà serà la seva llengua de comunicació, i la dels seus fills. Fins que els néts decideixin que no serveix per a res parlar català als seus fills. I aquí s’acabarà la història.

El que vull dir amb tot això és que és molt bonic que el català sigui una llengua intergeneracional important a Catalunya, però que no ho és tot. Hem d’ensenyar als nostres fills a parlar català amb tothom si volem «reconquerir» el carrer. Cal que els infants d’aquest país tinguin clar que parlar en català amb la gent que parla en castellà no és una falta d’educació —potser estem fent un favor a aquesta persona, així el podrà practicar amb algú.

Però esclar, és molt més fàcil enriure’s d’aquell paio que no sap dir la neutra i passar-nos al castellà perquè clar, és que no en sap.

No fem cap bé, així. Ni al català ni a l’altra persona.

No vull fer el típic discurs catastrofista. L’únic que vull dir és: catalanoparlants, collons, sortim al carrer i parlem en català amb tothom! I ho podem fer perquè la bona notícia de l’enquesta aquesta que ha sortit és que l’entén el 95 % de la població. O sigui que no hi ha excuses.

Quanta aigua queda? En queda zero

Aviam, no pot ser que anem pel món confonent conceptes. Cada dia estem més fotuts. Ara em refereixo a la mala distinció que es fa actualment de les paraules res i gens —s’entén, gens amb E tancada, la que no té res a veure amb genètica.

Per dir-ho així, ras i curt, res, com ja vaig dir anteriorment a http://l-endema.blogspot.com.es/2013/09/res-de-res.html, significa ‘absència de cosa’. Tu mires a un lloc i no hi ha res, no hi ha cap cosa.

Gens, en canvi, és una mica diferent. Significa que hi ha quantitat zero d’una cosa. Però la cosa en si «hi és» —entre cometes, perquè realment no hi és perquè no en queda—, existeix. És així de simple, ja ho veieu. En definitiva, gens és el valor zero de quantitat aplicable als conceptes incomptables. Quan el concepte és comptable, la quantitat zero s’expressa amb l’adverbi cap —paraula digna de dedicar-hi un article per la gran habilitat que té de significar tantes coses.

Ho exemplificarem perquè queda molt més clar:

Incomptable: entitat que no pot ser comptada per unitats.

-          Hi ha aigua? / No, no en queda gens (quantitat zero)

-          Hi ha aigua? / No, no en queda cap (malament, no quadra)

Comptable: entitat que pot ser comptada per unitats.

-          Hi ha cadires? / No, no en queda cap (en queda zero)

-          Hi ha cadires? / No, no en queda gens (malament, no quadra)

Bé, no cal fer cap comentari, oi? Els exemples parlen per si sols.

Ara direu, i què hi té a veure amb el que has dit? De moment poca cosa, però ens havíem de situar. Aquí és on entra el res. Aquest adverbi s’està apropiant del terreny de ‘quantitat zero’ històricament propietat del gens. Segur que molts de vosaltres cada cop sentiu més expressions com aquesta —els que sou més fins d’oïda, quan les sentiu, ja us deu haver grinyolat alguna cosa per dintre, sense saber ben bé què era:

-          No tinc res de gana

-          No queda res de temps

Aquestes dues frases són clamorosament incorrectes, però la gent no se n’adona perquè tornem a caure en el parany de sempre: si res és una paraula catalana, no pot ser pas incorrecta. MENTIDA. És incorrectíssima, en aquest context. I hem de vigilar perquè això és com un virus que entra silenciosament i no ens n’adonem fins que ha exterminat tot el que venia a exterminar. Arribarà un dia en què tothom dirà aquestes expressions. O sigui que, ull viu!

Efectivament, les expressions correctes serien:

-          No tinc gens de gana

-          No queda gens de temps

O sigui que a veure si posem fil a l’agulla i espavilem tots. El problema del català és que la gent s’esforçarà molt en la frase «no queda res de temps» i la convertirà en «no manca res de temps» i es dirà a si mateix: «sóc el puto rei». Però realment estarà fent pena perquè no s’haurà adonat de quin és el problema real de la nostra llengua.

PS: no sé si caldria que ho digués, perquè sembla evident, però va, us ho revelaré: el gran problema de tot és que la paraula castellana nada significa res i gens alhora, i la interferència fa que molta gent s’equivoqui i hagi perdut la noció del significat de cada una de les dues paraules catalanes.

És trist, nois, és trist. Que la llengua es mori és molt trist, però encara és més trist que es mori sense que ens n’adonem...

Temes laborals

Tenim problemes amb la feina, que no amb la feina. Els més vius i els més lingüistes ja se’n deuen haver adonat: no parlo de feina, sinó de feina. Sí, de la paraula, no del concepte. La pregunta és: què està passant en català amb la paraula feina? Doncs, senyors, que s’està morint.

No és que s’estigui morint perquè la gent ja no en té, de feina —que també seria cert—, sinó que s’està morint perquè hi ha una paraula que l’està aixafant i li està prenent el lloc. La paraula que li pren la feina a feina és treball —que no deixa de ser graciós, la veritat.

En català sempre havia existit una distinció clara, sempre havia estat molt senzill.

La feina era el lloc on es desenvolupa la tasca laboral, o la tasca laboral concreta que teníem, és a dir:

-          Vaig a la feina

-          He trobat feina

En alguns casos, aquest concepte es podia substituir pel verb treballar:

-          Vaig a treballar

De fet, el verb de feina, feinejar, està destinat a tasques menors. Per això, quan necessitàvem el verb, agafàvem treballar. Hi havia un equilibri.

Un treball era una altra cosa, era un document escrit que es demanava a les escoles, instituts o universitats per demostrar que s’havien adquirit uns coneixements sobre un determinat tema. Segur que als més grans us sona:

-          Tinc un treball de català per a dimarts que ve

-          Haig de fer un treball sobre el llibre La pell freda

Però això era abans.

Ara les coses han canviat, ha desaparegut la distinció, ara tot és treball:

-          Vaig al treball

-          He trobat treball

A mi em sembla horrorós, no pot sonar pitjor. Però sembla ser que anem cap aquí. Cada cop se senten més les formes de baix i menys les de dalt. O sóc jo que sóc un paranoic?

Sincerament, això, per mi, és molt més greu que qualsevol castellanisme. En aquest fenomen s’afecta la sintaxi del català: estem canviant una paraula catalana per una altra de catalana, però seguint l’estructura pròpia del castellà. I el problema és que, com que la paraula “nova” és catalana, ningú no se n’adona.

PS: Ep! Vull deixar clara una cosa: aquest article s’entén des de la perspectiva del central. Sóc conscient que a les Illes i al País Valencià les coses són molt diferents. No ens enfadéssim.

Mira que som vulgars al Penedès

La dialectologia és una ciència oculta. S’oculta entre el que és «incorrecte» i el que és «vulgar». Aquelles paraules que no surten al diccionari normatiu són tractades impulsivament d’«incorrectes». Jo sóc dels que són del parer que en la dialectologia només hi trobem riquesa. Una llengua normal no ha de tenir por que les coses es diguin diferent segons la regió en què ens trobem.

Avui sóc aquí per explicar-vos un fenomen relacionat amb els pronoms febles propi de la meva petita pàtria, el meu estimadíssim Penedès. Resulta que aquí, com que som terra de ningú, tenim un microdialecte que queda entremig del tarragoní i del barceloní. Hi ha un fenomen concret en què això es materialitza: quan pronominalitzem darrere del verb. Aquesta pronominalització la fem mig en tarragoní, mig en barceloní —o millor dit, la fem en penedesenc.

Vegem, doncs, com és això. La part «barcelonina» és la que s’ocupa dels pronoms que fan referència a nosaltres i a vosaltres: els que en estàndard serien ens/nos i us/vos. Sí, els de:

-         Vam agafar-nos

-         Vau agafar-vos

El que fem en penedesenc i el que es fa en barceloní és:

-         Vam agafà-nse (tècnicament no s’hauria d’escriure així, però és per fer-ho gràfic, l’accent tampoc no hi va, és un símbol gràfic per demostrar que ha desaparegut la erra.)

-         Vau agafà-use

La part «tarragonina» s’ocupa de tota la resta dels pronoms: em/me, et/te, es/se, el/lo, la, els/los, en/ne, hi i ho. El que fa és fer desaparèixer la erra del verb i enganxar el pronom directament a la vocal final del verb, la qual cosa fa desaparèixer també la vocal del pronom en els casos de: me, te, se, lo, los i ne. Sé que així costa d’entendre i és avorrit, però la teoria s’ha d’explicar mal que ens pesi. Ara ho veurem claríssim amb els exemples. Primer els exemples en estàndard i després en penedesenc:

-         Vaig a dutxar-me → Vaig a dutxà’m

-         Vaig mirar-te → Vaig mirà’t

-         Va agafar-se → Va agafà’s

-         Va mirar-lo → Va mirà’l

-         Va mirar-la → Va mirà-la

-         Vaig agafar-los → Vaig agafà’ls

-         Vaig menjar-ne → Vaig menjà’n

-         Vaig anar-hi → Vaig anà-hi

-         Vaig donar-ho → Vaig donà-ho

Suposo que a molts de vosaltres us ha vingut al cap alguna d’aquestes formes, que, no ens enganyem, s’estan perdent a marxes forçades. De totes maneres, és possible que entre la gent més gran encara n’hagueu sentit alguna.

Hi ha una cançó dels Pets, famós grup de música tarragoní, en què apareix una d’aquestes formes. La cançó és «Tantes coses a fer», del disc Sol. Diu: «la vida és el que passa mentre fas plans per tení-ho (tenir-ho) tot lligat». Si no em creieu, escolteu-la.