Talleu, és bona!

Us heu parat a pensar mai d’on prové la paraula ganivet? Ai, Om, que n’ets, de ruc... la gent abans d’anar a dormir pensa en altres coses.

Bé, és igual, us ho explicaré igualment perquè la veritat és que amb aquesta paraula passa una cosa molt curiosa.

Si ens hi fixem una mica, veurem com en la resta de les llengües romàniques no hi ha cap paraula semblant a ganivet —amb el mateix significat, s’entén. En castellà és cuchillo, en francès és couteau, en gallec és coitelo, en italià és coltello, en rumanès és cutit i en occità és cotèl. Per cert, totes aquestes paraules són l’evolució directa de la paraula llatina CŬLTELLŬS. I us preguntareu, per què en català és tan diferent? Els més vius ja hi haureu arribat: doncs perquè prové d’una altra arrel, que no és la llatina, prové de l’arrel KNIF del fràncic —llengua dels francs, germànica. Se suposa que es deuria pronunciar una cosa com canif o ganif.

Així doncs, ja està resolt el dubte. Només vull indicar dues curiositats més relacionades amb tot plegat. En primer lloc, aquesta paraula del fràncic és la que després dóna la paraula anglesa knife, que significa —oh, quina sorpresa— ‘ganivet’.

En segon lloc, resulta que hi ha una paraula pròpia del català medieval, que encara s’usa en català literari, que és: coltell. Ens sona, oi, aquesta forma? Doncs sí, també significa ‘ganivet’. És l’evolució pròpia catalana de la forma llatina CŬLTELLŬS. És bonic de veure les diferències evolutives entre llengües germanes com són totes les que vénen del llatí.

PS: algun observador atent deu haver vist que no apareix la forma portuguesa. Resulta que els portuguesos en diuen faca. Deuen ser rarets com nosaltres.

Amb mots curts es pot dir tot

Us presentaré un exercici molt divertit que he fet. He trobat una història qualsevol —en aquest cas, de fet, és molt i molt absurda— i he provat d’explicar-la amb el mateix significat però només fent servir monosíl·labs. Espero que us agradi:

Història original:

            «A París, al migdia, un jove molt alt amb barret estrafolari puja en un autobús de la línia S, escridassa un viatger que li clava empentes i se’n va a seure; al cap de deus hores, a l’estació de Saint-Lazare, el jove parla amb un company que li aconsella d’apujar-se el Botó superior de l’abric per tancar-ne l’escot». Exercices de style (1947) Raymond Queneau.

Història modificada:

El sol és a dalt de tot, al mig del cel. Jo sóc dins un bus, com solc fer quan em moc pels volts o vaig a fer un tomb a prop. Quan, de cop, veig un noi. Du un elm molt rar i ell és alt i té molt de coll. El bus va tot ple i ell va dret, de fet molts hi van. Són com xais en un prat fent un mos tots ben junts o com porcs a la cort amb deu pams per a tots. En surt un, que és més baix, i li prem el dit del peu amb el seu. Jo crec que no li vol fer mal, val a dir. Ja en van uns quants que li ho fan, diu l’alt, uns set o vuit o pot ser que més. Tot roig i ja fart, li fot crits, ja n’hi ha prou, li diu, i fins i tot li fum cops. Doncs déu n’hi do, em dic per a mi. Mes, de cop, el noi alt veu son torn i seu prest en un lloc tot just buit fa no res (cal ser llest, es deu dir); el deix sol, dret, no li fa pas més cas, al noi baix. Ja tant li fa tot. Un cop jeu, no vol res més. I va i riu el molt tosc.

            Quan ja sóc baix del bus, més cap al tard, el veig lluny —no sens oi—, el noi alt, vull dir, i va amb un que és com ell. Ves per on, es veu que li diu que no pot dur el jec com ho fa, car hi té no sé què que no és al seu lloc i que va més a dalt. Déu me’n guard de dir re, ja sé prou com pot ser el noi que veig. 

Ps: com comprendreu, hi ha alguna cosa que no es pot explicar.

On dius que vas?

Hi han paraules que tenen una habilitat especial que les fa molt més espectaculars que les altres. Aquesta habilitat —o súper poder— és la capacitat que tenen de transformar-se. Em centraré un cas concret d’aquest fenomen —no és pas l’únic, però és molt enlluernador—: la paraula (a) on.

A partir d’ara és imprescindible que deixem de banda el català normatiu i que ens concentrem en el català parlat espontani.

Fixem-nos-hi: va un paio i diu «collons, Pepet, a on vas tan carregat?». Aquesta construcció és improbable —segurament entre la gent més jove no tant, però ara no serem perepunyetes—, ja que segurament el que vol dir el paio és «collons, Pepet, avon vas tan carregat?», o «collons, Pepet, onte vas tan carregat?», o «collons, Pepet, avonte vas tan carregat?».

Em consta que hi ha variants del català que no hi posen aquesta v, sinó que hi posen una g (agon[te]). També, mal que em pesi, es comença a sentir pels volts de Barcelona l’expressió amb una d —alerta roja! castellanisme a la vista!— ja que s’assembla sospitosament al donde —va amb accent?— i dóna una cosa lletja com: «collons, Pepet, adon vas tan carregat?»; potser millor «joder, Pepe, adon vas tan carregat?».

Us explico: en la lingüística universal hi ha un fenomen que indica que quan una paraula o grup de paraules costen de pronunciar, la llengua mateixa ho rectifica afegint una vocal o una consonant —el que escaigui en cada cas— allà on cal. Aquesta «lletra» afegida per a una millor pronunciació —o una pronunciació més àgil— es diu epèntesi. En el català, l’epèntesi és un fenomen molt comú i moltes solucions orals no estàndards el fan servir (paiella, teiatro...). És el nostre cas: una a i una o costen de pronunciar juntes, doncs fotem-hi una v! —o una g.

La segona part —aquest te final a avonte— no sé com es pot explicar, però se m’acut una hipòtesi: és molt probable que sigui per donar més força a l’adverbi locatiu on, que per la importància que té a la frase (és sempre el nucli semàntic de la pregunta) potser li falta força fonètica. Bé, és una opció.

Tornem un moment a aquella d esperpèntica de adon: és impossible que sigui un procés d’epèntesi com en els casos de v o g perquè no existeix la construcció adonte, per tant l’hem de considerar un simple adonde —porta accent? no m’hi aclareixo— catalanitzat.

Bé, doncs ja coneixeu el transformer de les lletres catalanes.

Una erra que calla

Sabem que les erres en català fan coses estranyes: a final de paraula poden sonar o no sonar, i la norma bàsica és que ho fan perquè els hi dóna la gana. Ara bé, diré una cosa a favor seu: quan es decideixen a sonar, ho fan sempre —en una mateixa paraula, s’entén. També, i per afegir-hi més torracollonisme, cal dir que segons el dialecte del català les erres finals fan unes coses o unes altres. Podríem dir que els valencians són els que més «estimen» les erres finals i els baleàrics (també a Eivissa i Formentera) els que més les «odien». El català nord-occidental (terres de l'Ebre i província de Lleida) són un entremig tirant cap als valencians i els del català central som un entremig tirant cap a les Illes. En fi, que és un merder. Al final la gent pronuncia com ho ha après a casa o al carrer.

Ara bé, hi ha unes altres erres de les quals ningú no parla; les erres mudes que es colen al mig d'una paraula. Segurament direu, ara no hi caic, em penso que no n'hi han, d'aquestes. Doncs sí, dins de la paraula arbre, i dins de la paraula prendre (i derivats: aprendre, comprendre, reprendre, emprendre...). Aquesta erra subratllada no es pronuncia (almenys en la majoria del territori) des de fa segles. I així és com s'ha transmès de pares a fills.

Així doncs, si sentiu algú que pronuncia alguna de les erres subratllades podeu estar gairebé segur que aquella persona no té el català com a llengua materna. Ja que ningú que hagi après a parlar abans que a escriure (en català) dirà aquesta erra.

 

Pd: direu, si no es pronuncien per què collons s'escriuen? La pregunta és bona, la resposta és millor: perquè, si no, com justificaríem la erra de comprensió, represa i emprenedor. Aquestes sí que es pronuncien.

Res de bo

L’evolució de les llengües és una cosa realment curiosa. Vull explicar-vos un fenomen relacionat amb l’evolució del llatí a casa nostra que em té realment fascinat.

La paraula res del català actual prové de la paraula RĒS del llatí. Fins aquí no hi ha res de sorprenent, la veritat. El tema és que aquest res llatí significava ‘cosa’, és a dir just el contrari del que significa actualment, ‘absència de cosa’ —ja té collons! Perquè esclar, una cosa és que el significat variï, però una altra és que passi a significar just el contrari. Sincerament, no crec que hagi passat en gaires llengües.

Ara bé, el català, per demostrar com en som, de recargolats, en aquest país, encara ho enreda més; ja que res també pot significar ‘alguna cosa’. Segurament us heu perdut.

Situem-nos: entrem en un bar i el cambrer, amb un somriure d’orella a orella (informació irrellevant) ens diu «bon dia!, que vol prendre res?». Aquí el tenim! Aquest res significa ‘alguna cosa’. És el res que manté el significat que tenia en llatí.

La qual cosa encara ens fa quedar més esquizofrènics, ja que tenim una paraula que significa ‘cosa’ i ‘absència de cosa’ alhora. És graciós.

Que no em sents?

Sovint apliquem malament els verbs sentir i escoltar. Segur que a tots ens han dit alguna vegada en una conversa telefònica de les que es tallen allò de «ei, no t’escolto». En principi en català hauríem de dir «ei, no et sento».  Perquè no és el mateix no sentir a algú que no escoltar a algú. Podríem dir que escoltar és expressament i sentir no.

Per tant, si algú et diu «que no m’escoltes?», és que sí que l’estàs sentint però estàs passant olímpicament d’ell.

Per fer un símil, diguem-ne que hi ha un cert paral·lelisme entre sentir/escoltar i veure/mirar. Quan tu mires una cosa, ho fas intencionadament, quan la veus, no. Doncs el mateix passa amb veure i escoltar.

—     Jo miro el mar (expressament, hi poses un focus d’atenció)

—     Jo veig el mar

—     Jo escolto el mar (expressament, hi poses un focus d’atenció)

—     Jo sento el mar

Per això podem sentir el mar sense escoltar-lo, però un cop l’escoltem, el sentim segur.

I és per aquest motiu que els verbs sentir i veure no tenen imperatiu. Tu no pots demanar/obligar a algú que senti o vegi alguna cosa, però sí que la miri o l’escolti.

—     Tu, mira la tele!

—     Tu, escolta la tele!

—     Tu, veu la tele!

—     Tu, sent la tele!

Ja veieu que les dues últimes frases, com a mínim, grinyolen.

El que és més curiós de tot plegat és que aquesta mena d’interjecció col·loquial del català actual, l’expressió ves, molt usada entre el jovent encara avui en dia —almenys a la zona del Penedès—, era al seu dia l’imperatiu del verb veure. Era vigent en català medieval fins que va perdre el significat original.

«Ves per on» = «mira per on»

L'endemà

La veritat és que feia dies que em rondava. Tenia ganes d’encetar-ho, això. Finalment engego el blog sobre cosetes de la llengua catalana. No pretenc que sigui com una classe magistral de temes gramaticals, sinó que m’interessa molt més explicar com veig jo la situació de la llengua —espero no entrar gaire en sociolingüística; m’interessa més la dialectologia. La intenció és també explicar curiositats diverses relacionades amb la llengua. Certament encara no sé com serà o deixarà de ser el blog, en tot cas ja ho anirem trobant.

D’entrada vull deixar clar que prefereixo expressar-me amb un llenguatge planer i lluny d’aquell estàndard pedant que no parla ningú i que molts pensen que com més s’hi aproximin, més català saben; dubto que trobeu quelcoms al blog.

Finalment, explicaré el perquè del títol. Pot ser que molts hi vulgueu trobar un missatge polític. No pas. Procuraré no parlar-ne gens, de política. Simplement l’endemà és un símbol (l’expressió en si, no el significat) d’una sintaxi catalana que s’empobreix dia a dia. Actualment és tan habitual sentir el dia següent en el lloc on pertocaria l’endemà, que molts no s’han adonat que és un castellanisme. Sóc del parer que cal eradicar els barbarismes sintàctics molt abans que els lèxics —que són els que fan soroll— perquè són els que destrueixen l’estructura de la llengua, els que li canvien l’esquelet i de mica en mica fan que la llengua esdevingui una còpia —potser amb paraules pròpies— d’una altra.